En les darreres Diades hem tingut present el malaurat octubre del 2017 i esperem que més aviat que tard els polítics que van ser a primera línia es dignin a dir-nos realment tot el que va passar en aquells 31 dies d’octubre i els primers de novembre, perquè sí, en sabem coses, però no tota la veritat i tenim tot el dret a saber-la. Perquè el poble de Catalunya compromès nacionalment ho volem saber: ho exigim.
Tenim la nació i les nostres esperances a punt d’entrar a l’UVI, si no hi ha un “esdeveniment imprevist” que ho reactivi, hi ha tota una generació gairebé perduda, i com ens deien els nostres pares i avis “si almenys vosaltres ho veieu ja ho donarem per bo”.
Si la nació està en camí de l’UVI, el seu nervi central, la llengua, què n’hem de dir que no sapigueu? se’ns està morint a les mans.
Les lleis espanyoles, des del Decreto de Nueva Planta del 1715 del rei Felipe V i tot el seguit d’altres normes, decrets, instruccions, que han caigut a sobre del català i que els seus jutges militants van vigilant i aplicant diligentment, han fet la seva feina i la segueixen fent avui.
A més, la dreta i l’extrema dreta espanyoles “temorosos de que el Español deje de hablarse en Cataluña”, han fet el seu treball de divisió en favor d’un bilingüisme, que per cert, només practiquem de forma majoritària els catalanoparlants. Aquest bilingüisme tal i com el plantegen, només pot desembocar en la substitució del català moribund pel castellà.
Ara però la situació de la llengua ha fet una passa enrere en el seu ús social tal i com va mostrar la darrera edició de l’ “Enquesta d’usos lingüístics de la població” referent a 2023 i que va publicar la Generalitat de Catalunya a principis d’any. Sí, el nivell de coneixement es manté, i s’hi sumen nous parlants, però l’ús de la llengua cau de manera destacada, especialment entre el jovent.
Si mirem enrere, les diferents onades d’immigració del segle passat van sumar un important nombre de nous parlants del català, els nous catalans que han fet una important aportació a la cultura del país: literatura, música, teatre… També hi ha hagut qui hi ha viscut d’esquena, i no ha fet cap aportació perquè el català fos la llengua d’ús social predominant. I també hi ha hagut qui, de la mà d’alguns partits polítics i l’ajuda d’una part del sistema judicial, segueixen insistint retallar-ne la seva presència, com actualment es fa en el cas de l’escola.
Els darrers processos d’immigració d’aquest segle XXI, arriben en un marc de globalització i d’uniformització on, fins i tot llengües amb un Estat propi però amb pocs parlants com ara el danès, l’eslovè tenen problemes per fomentar-ne l’ús quotidià. Tampoc és un marc econòmic com al segle passat, el mercat laboral s’ha precaritzat, no hi ha habitatge accessible i una gran part d’aquesta immigració viu en precari i al llindar de la pobresa. No és doncs el marc d’ascens social del segle XX. Així, les darreres dades sobre l’ús social ens indiquen que el català s’ha convertit en una llengua prescindible, potser el primer pas per iniciar el procés de substitució d’una llengua minoritzada. No disposar d’un Estat que recolzi de manera decidida la llengua ens obliga a tots a posar-hi de la nostra part. Cadascú des del seu lloc i les seves possibilitats ha de sumar i fomentar-ne el seu ús. La millor manera de defensar el català es parlar-lo i fer-lo útil. Cal ser ferms amb els poderosos que volen un català prescindible i alhora flexibles amb els qui han de seguir una vida en precari, per tal de sumar el màxim nombre nous parlants.
Tampoc podem deixar de comentar la immigració de persones ben preparades professionalment (nòmades digitals i expatriats) i ben pagades per les seves empreses, moltes d’elles multinacionals, que utilitzen la llengua anglesa (el nou llatí del temps dels romans) per tot i a tot arreu i que el català els hi deu ser una raresa incomprensible i prescindible per ells. Per cert, aquests a més són uns dels responsables de l’expulsió dels nostres joves i veïns dels seus habitatges de sempre, ja que ells si que poden pagar el preu elevat dels lloguers dels pisos de les nostres ciutats.
No podem deixar de banda els nostres representants polítics, els que ens governen ara i els que ho han fet en un passat recent, que han implementat polítiques lingüístiques que semblaven temoroses i molt porugues.
Ah! ens deixàvem, i nosaltres els catalanoparlants què hem de fer? doncs el que podem. Uns, els més voluntariosos, donant classes de català a les persones immigrades que el volen aprendre, altres, amb la militància lingüística, d’altres (la majoria) canvien d’idioma quan davant seu li parlen en castellà, o bé per prejudicis i estereotips considera que el seu interlocutor no serà capaç d’entendre’l i aquest es potser el pitjor favor que podem fer al català, ja que avui Catalunya es molt diversa, i l’enquesta d’usos lingüístics ens diu que més del 90% de la població l’entén.
En general però sembla que un bon grapat de parlants del català mostri bastanta indiferència, com si ja s’hagués de resoldre tot sol o que ho hagin de fer les institucions.
I així anem, i així ens va, i així li va al català. De totes maneres i malgrat de tot: el seu futur encara depèn de nosaltres.