Un nou Onze de Setembre, una nova Diada, és un bon moment per reflexionar serenament sobre el nostre país i sobre nosaltres els catalans. I perquè ningú es confongui, tant catalana i tant andreuenca és l’Ester del carrer Sòcrates, com el Diego de la pizzeria, com la Fei del bar xinès de la cantonada, per posar tres exemples ben diferents.
Comencem parlant de cultura. Podríem parlar de la ballada de sardanes que organitzem conjuntament el Foment Sardanista Andreuenc, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar i Òmnium Cultural la vigília de la Diada per exemple, però no, enguany toca parlar de la llengua. La llengua catalana, compartida amb els valencians i els illencs, és segurament l’element distintiu més important que hem heretat, ja sigui de la família o de l’escola, i és patrimoni de tots, tant si el parlem habitualment com si no.
Últimament quan sentim que el seu ús als nostres carrers està minvant, se’ns encongeix el cor i busquem culpables: els partits i els jutges que ataquen la immersió lingüística, els polítics que no fan prou o les xarxes socials i les plataformes que ens inunden de continguts en castellà o anglès. Sí, tot això afecta i molt, però no ens enganyem, el català ha sobreviscut molts segles amb el vent en contra. Que el català sigui una llengua de prestigi, necessària, depèn sobretot de l’actitud individual de cadascun de nosaltres. Depèn de que al Diego i a la Fei els parlem en català. Depèn de que els castellanoparlants que estimen el català convencin els seus amics catalanoparlants que no canviïn d’idioma. Depèn de que parlem en català a les reunions de veïns de l’escala, tot ajudant els veïns nouvinguts que encara no l’entenen. Depèn de que mantinguem el català amb les companyes de la classe de ioga. I un llarg i llarg etcètera.
Des d’aquesta revista, que és la més antiga de les revistes locals escrita en català publicada de manera ininterrompuda, animem els nostres lectors a “treure la llengua”, a parlar el català en tants àmbits com us sigui possible.
I no volem acabar sense reflexionar sobre la situació política al nostre país i a l’estat. A les eleccions del passat juliol, els partits obertament contraris a les minories (LGTBI, nacionals, lingüístiques) van quedar ben a prop de la majoria absoluta. Això no fa més que corroborar l’abisme existent entre una societat espanyola menys educada en el respecte a la diferència i una societat catalana majoritàriament més tolerant i inclusiva. Aquest abisme és també evident en l’àmbit socioeconòmic, ja que el govern estatal “més progressista de la història” no ha revertit l’enorme dèficit fiscal i la baixíssima execució pressupostària a Catalunya. I en l’àmbit cultural no cal dir que els continus atacs a la llengua i a la immersió a les escoles no han disminuït sinó el contrari. Ni tan sols l’èxit de l’u d’octubre de 2017 els ha fet recapacitar. És pura política de vencedors i vençuts.
Això juntament amb l’espectacle fratricida dels partits de matriu catalana, que encara estan digerint la derrota de l’any 2017, ha generat una sensació de desesperança i de frustració entre molts de nosaltres. Però els greuges que van portar tanta gent aquell u d’octubre a votar per la independència segueixen tant o més vigents que mai i, a pesar dels partits, la nostra obligació com a ciutadans és alçar la veu perquè se solucionin.
Desitgem que passeu una bona Diada.
Visca Sant Andreu de Palomar i visca Catalunya, lliure!